Maternitat feminista i invisible



Fa uns dies una amiga em va passar un cartell amb el dia i l’hora d’una assemblea per decidir què fer el dia de la Dona al nostre barri. Al principi vaig pensar: “I tant que hi aniré”. Després em vaig adonar que l’assemblea era entre setmana a les vuit del vespre...

Abans de ser mare era una persona molt activa políticament parlant. Col·laborava amb partits polítics, grups de dones, associacions, voluntariats, etc. Tot això es va acabar per mi ja quan em vaig quedar embarassada. I aquests dos anys de maternitat m’he adonat que les mares som invisibles. No només dins de casa, també fora d’ella. Tothom al meu voltant no s’ha estranyat que no tornés a una assemblea, a una xerrada o a algun acte.
“Bé, és que ara tens un projecte més important, el de criança, no?”
I jo em pregunto: Això no és masclisme? Decidir per mi què és més important, no és masclisme? No poder triar si lluito o no, no és masclisme? No adaptar-se a tothom que vulgui militar, no és masclisme?

Quan em vaig quedar embarassada vaig deixar d’assistir a unes assemblees on col·laborava perquè les hores de les assemblees no eren compatibles, és a dir que eren molt tard i físicament no podia aguantar. Les assemblees es feien cada setmana, una setmana tocava dilluns al vespre i  l’altre diumenge al vespre. Són horaris incompatibles amb la conciliació familiar ja que al vespre comencem amb sopars, banys, etc. Vaig proposar que es canviés l’hora de les assemblees de diumenge vespre a diumenge a la tarda i es va votar en contra (poques  persones van votar a favor per solidaritzar-se amb la situació). Així que subtilment se’m va fer fora, ningú no em va dir directament que no hi anés més, és clar, però és un tipus de discriminació.

M’ha passat més cops. Xerrades, tallers i assemblees a les que no he pogut assistir perquè no tenien servei de cures per a les famílies (és a dir, un espai amb algú que pogués fer-se càrrec dels fills i filles). Col·lectius feministes que no pensen en que les més afectades per aquesta manca de servei som les mares. Les dones invisibles que acabem rendint-nos i prioritzant el projecte de criança per sobre de tot perquè ningú no ens dóna la mà. Estem soles i som sovint criticades perquè “ens oblidem de ser dones i passem a ser mares”. No, senyors i senyores anti-capitalistes i feministes: Si jo que m’he passat uns 10 anys de la meva vida formant-me i desconstruint-me com a dona i com a persona, estic movent cel i terra per seguir sent una persona activa que lluita sense el suport dels que lluitaven amb mi; com voleu que una dona amb persones al seu càrrec que potser no s’ha format tan aviat aconsegueixi lluitar i defensar els seus drets?

Em nego a pensar que les mares només podem sortir al carrer el dia 8 de març i sense decidir com volem sortir perquè les nostres companyes no han adaptat un espai per poder anar amb els nostres fills o han organitzat una assemblea a una hora decent on poguéssim deixar-los amb els avis. Companyes de lluita, si encara us pregunteu perquè hi ha poques dones que militin i normalment són joves i sense persones al seu càrrec, si us plau, feu una mica d’auto-crítica.

Per cert, personalment tinc la sort de tenir xarxa afectiva potent que col·labora amb el meu projecte de criança. Ho volia puntualitzar per si algú surt amb la pregunta: “I el pare?”. Pensem que no totes les mares tenen un home com a company, o tenen una parella. Pensem que a part de treballar per la conciliació familiar en l’àmbit laboral, també ho hauríem de fer al carrer. 
La revolució serà feminista o no ho serà. Amb mares incloses.





Comentarios

Entradas populares de este blog

¿Esto es abuso?

Despido por embarazo