Maternitat feminista i invisible
Fa uns dies una amiga em va passar un cartell amb el dia i l’hora d’una
assemblea per decidir què fer el dia de la Dona al nostre barri. Al principi
vaig pensar: “I tant que hi aniré”. Després em vaig adonar que l’assemblea era
entre setmana a les vuit del vespre...
Abans de ser mare era una persona molt activa políticament parlant.
Col·laborava amb partits polítics, grups de dones, associacions, voluntariats,
etc. Tot això es va acabar per mi ja quan em vaig quedar embarassada. I aquests
dos anys de maternitat m’he adonat que les mares som invisibles. No només dins
de casa, també fora d’ella. Tothom al meu voltant no s’ha estranyat que no
tornés a una assemblea, a una xerrada o a algun acte.
“Bé, és que ara tens un projecte més important, el de criança, no?”
I jo em pregunto: Això no és masclisme? Decidir per mi què és més important,
no és masclisme? No poder triar si lluito o no, no és masclisme? No adaptar-se
a tothom que vulgui militar, no és masclisme?
Quan em vaig quedar embarassada vaig deixar d’assistir a unes assemblees on
col·laborava perquè les hores de les assemblees no eren compatibles, és a dir
que eren molt tard i físicament no podia aguantar. Les assemblees es feien cada
setmana, una setmana tocava dilluns al vespre i
l’altre diumenge al vespre. Són horaris incompatibles amb la conciliació
familiar ja que al vespre comencem amb sopars, banys, etc. Vaig proposar que es
canviés l’hora de les assemblees de diumenge vespre a diumenge a la tarda i es
va votar en contra (poques persones van
votar a favor per solidaritzar-se amb la situació). Així que subtilment se’m va
fer fora, ningú no em va dir directament que no hi anés més, és clar, però és
un tipus de discriminació.
M’ha passat més cops. Xerrades, tallers i assemblees a les que no he pogut
assistir perquè no tenien servei de cures per a les famílies (és a dir, un
espai amb algú que pogués fer-se càrrec dels fills i filles). Col·lectius
feministes que no pensen en que les més afectades per aquesta manca de servei
som les mares. Les dones invisibles que acabem rendint-nos i prioritzant el
projecte de criança per sobre de tot perquè ningú no ens dóna la mà. Estem
soles i som sovint criticades perquè “ens oblidem de ser dones i passem a ser
mares”. No, senyors i senyores anti-capitalistes i feministes: Si jo que m’he
passat uns 10 anys de la meva vida formant-me i desconstruint-me com a dona i
com a persona, estic movent cel i terra per seguir sent una persona activa que
lluita sense el suport dels que lluitaven amb mi; com voleu que una dona amb
persones al seu càrrec que potser no s’ha format tan aviat aconsegueixi lluitar
i defensar els seus drets?
Em nego a pensar que les mares només podem sortir al carrer el dia 8 de
març i sense decidir com volem sortir perquè les nostres companyes no han
adaptat un espai per poder anar amb els nostres fills o han organitzat una
assemblea a una hora decent on poguéssim deixar-los amb els avis. Companyes de
lluita, si encara us pregunteu perquè hi ha poques dones que militin i
normalment són joves i sense persones al seu càrrec, si us plau, feu una mica d’auto-crítica.
Per cert, personalment tinc la sort de tenir xarxa afectiva potent que col·labora amb el meu projecte de criança. Ho volia puntualitzar
per si algú surt amb la pregunta: “I el pare?”. Pensem que no totes les mares
tenen un home com a company, o tenen una parella. Pensem que a part de
treballar per la conciliació familiar en l’àmbit laboral, també ho hauríem de
fer al carrer.
La revolució serà feminista o no ho serà. Amb mares incloses.
Comentarios
Publicar un comentario